Viure de blanc.

No tothom te l'experiència de residir durant una llarga temporada en un hospital, en el nostre cas Hospital de Santa Tecla de Tarragona i Hospital Universitari de Bellvitge a Barcelona. No és desitjable per ningú tenir que passar hores i dies en una habitació d'hospital sense saber quin dia en sortiràs i com sortiràs. Per aquelles circumstancies que et porta la vida, sense saber el per què i de les que també et preguntes per què a mi, he tingut l'experiència personal de ser més de dos mesos en diferents habitacions dels hospitals de Tarragona i Barcelona, acompanyat al meu fill

Quan una persona que estimes molt, com és un fill, li sorgeix una malaltia que pot arribar a canviar la seva vida, malaltia que voldries no conèixer, no haver-ne sentit parlar mai, ser un veritable ignorant de la mateixa, però et toca viure-la, no et queda altre que acceptar-ho i fer tot allò que un pot fer per sortir-ne lo millor possible. Sortir-se'n fora del tot impossible sense la professionalitat dels metges, infermeres, auxiliars d'infermeria, zeladors, tècnics de medicina per l'imatge, cirurgians, estudiants en pràctiques, residents.... per tantes i tantes persones que donen tot el que tenen pels altres. Mai podré agrair, tal com és mereixen, a les moltes persones que en el llarg espai de temps que hem estat als hospitals han estat d'una manera o d'altre per nosaltres. Ens han donat estima, comprensió, suport emocional, consells i per suposat totes i cadascuna de les atencions que se li tenen que donar a un malalt.

No podem ni devem mai desmerèixer la tasca que realitzen els professionals de la sanitat, són persones com tots nosaltres, tenen, per suposat, les seves vides fora dels hospitals, pateixen i viuen totes i cadascuna de las situacions que pot tenir qualsevol altre persona però tenen una vocació i una entrega pels altres que no tothom te. Ho admiro, aplaudeixo i agraeixo aquesta manera que tenen de ser, no es fàcil posar-se cada dia la bata blanca i així que pengen la seva roba de carrer, pengen per hores els seus problemes personals per dedicar-se al 200% a les persones que tenen al seu càrrec i que estan patint un dolència, ho fan de tal manera que el pacient sols espera que el tornin a anar a veure per sentir-se més segur i més confortat amb la seva presència. Els pacients arriben a pitjar el botó d'avís amb qualsevol excusa per dir-li qualsevol cosa a la seva infermera doncs saben que et regalarà paraules o sols un somriure que farà per uns moments oblidis on ets i no et vegis com un malalt et vegis com un més d'aquella casa en la que estas vivint i que no saps fins quan.

Gràcies a les Isabels, Carmes, Glòria, Susana, Sílvia, Jordi, Francisco, Miquel, EUI (estudiants d'infermeria), Loli, Mirian, Larry, Mari, Gisela, Norma, Anna, Enrique, José, Cristina, Elena..... i tants i tants altres noms de persones que és dediquen a la sanitat, que és dediquen a les persones i que ho donen tot per fer més fàcil la teva càrrega. Passarà que potser mai més les nostres vides és tornin a creuar però sempre us tindrem presents i sempre recordarem amb estima la vostra manera de ser i la vostra aportació a aconseguir que tots siguem més respectuosos, més humans, més persones, moltes gràcies, sempre us recordarem.

Josep Toquero Pujals.

Vila-seca

30 de març 2017